Dissabte 29 de juny de 2013

Delafé y las Flores Azules

Primer amb Facto i després sense ell, els Delafé han crescut amb el popArb. Gairebé presents cada any, d’una o altra manera, no podien faltar en l’any que presenten un disc doble i es replantegen la seva carrera amb apostes arriscades i companys de viatge en la gravació com Paco Loco o Nacho Vegas. Energia, bones vibracions i adrenalina per un dels darrers concerts del popArb d’enguany.

Senior i el cor brutal

La seva legió de fans creix poc a poc però amb tan bona lletra, que caldrà córrer per fer-se un lloc a Can Torres dissabte. València, Califòrnia és el treball que presentarà, en format gairebé acústic.

Reserva la teva plaça

L’aforament d’aquest escenari és limitat.
Caldrà tenir polsera del popArb (abonament o entrada del dia corresponent) i fer una reserva de plaça. El cost de la reserva és de 1.5€
On? Punt d’informació. Dissabte de 12 a 18h.

Fotografia: Noemí Elias Bascuñana

Dj Txarly Brown

Any rere any la pregunta de si ha de tornar o no a ser ell qui ens empapi de tots els ritmes i melodies d’arreu per fer la BSO de les Piscines, té la mateixa resposta en forma de pregunta: qui hi ho podria fer millor? Ja hem perdut el compte dels anys que porta venint amb generositat, honestedat, sense prejudicis i amb una maleta de cançons envejada per tots els selectors, dj’s i productors de músiques de temperatura elevada, però això no fa que en tinguem prou. 

Entrada a Piscines Municipals

Caldrà abonar l’entrada a les piscines. El cost serà del 50% si portes posada la polsera abonament o entrada de dia

Maria Rodés, Ramón Rodríguez i Martí Sales

Ramón Rodríguez-aka The New Raemon-, Maria Rodés i Martí Sales, tres cantants amb projectes artístics ben diferenciats es reuneixen per fer cançons conjuntament. Aquest “Convergència i Unió” és fruit de les ganes de provar coses noves, de deixar de banda per una estona la pròpia carrera musical i contaminar d’altres móns i maneres de fer. Als tres cantants hem d’afegir el toc del mestre Marc Clos, a les percussions, un cançó amb la vellutada veu de Clara Vinyals i l’ingredient que acaba de lligar la salsa: Paco Loco, productor, multiinstrumentista i extraordinari explicador d’acudits.

Ni la Maria ni en Martí ni en Ramon no havien gravat abans als estudis de Paco Loco, una mena de paradís als afores d’El Puerto de Santa María, a Cadis, on es van tancar la primera setmana de novembre del 2012 per gravar. L’aïllament va reforçar el sentiment del grup. La novetat de treballar junts va fer que tots estiguessin molt relaxats i que la inspiració no tingués traves. Qualsevol proposta es duia a terme i uns incitaven als altres, ja fos per afegir un instrument, una melodia, un arranjament o una frase. Finalment es van incloure també a la cassola dos elements per acabar d’amanir-ho tot: un poema de la descarnada Núria Martínez Vernis i un altre del llibertari Enric Casasses, un clàssic viu de la literatura catalana. El resultat, aquest calaix de sastre entre anàrquic i líric de textos i veus, és pertorbador i plaent alhora, amb fosques taxidèrmies emocionals, càntics d’amor a la sirena abismática, fragments cantats de la Bíblia a ritme de jungla i sexe epifànic en la cabina d’un sex-shop. Atrapa a poc a poc, com un verí dolç rebaixat amb algun tipus de narcòtic: les cançons fan alhora, de mosca, d’aranya i de teranyina irisada, trampa única i sorprenent per quedar atrapat de tant en tant, quan ja no siguis capaç d’enfrontar-te al següent telenotícies.

Espaldamaceta

Fins ara, Espaldamaceta estava associat inevitablement a la guitarra de nylon. Però fins i tot aquelles coses que semblaven immutables canvien. El futur és elèctric! El músic tarragoní prepara un nou disc -elèctric- que, poc a poc, comença a prendre forma tot i que encara no té data de publicació prevista. La primera pista va arribar el 28 de juliol al Palmfest de l’Hospitalet de l’Infant, on Espaldamaceta va aparèixer amb guitarra elèctrica dins una formació de trio, acompanyat de Lluís Chabuch al baix i Carlos Brull a la bateria, obrint el ventall rítmic i donant entrada a noves sonoritats.

La iaia

Podríem dir que La iaia és un trio osonenc d’indie folk, liderat per Ernest Crusats i secundat per dos joves-però-ja- madurs músics de suport, Jordi Casadesús i Jordi Torrents.

Podríem dir també que des de la natural simplicitat del seus temes i la quotidianitat de la seva poètica, aporten una fresca alenada a l’emergent escenari pop català dels darrers anys.

I podríem continuar dient totes les cosetes que, sense deixar de ser òbvies i parcialment certes, no aporten una visió prou precisa del que La iaia és.

En un país com el nostre, cofoi d’un pop massa sovint centrat en la pose, en la modernitat com a fi, en la repetició més o menys ocurrent d’un mateix tema, és molt gratificant que, per fi!, hi hagi un grup com La iaia, que cerqui el que realment importa a la música popular: fer bones cançons i fer-les sonar bé.

L’art creatiu d’Ernest Crusats i l’extraordinari talent musical de Casadesús i Torrents alenen la saviesa de Paco Loco per fer de Les ratlles del banyador (Música Global, 2011) un excel·lent recull de cançons. Un inusual, brillant exercici de trobada entre composició, execució i producció.No et matis buscant referents a la seva música ni col·locant estúpides etiquetes de gènere: La iaia només sona a La iaia. I quan un grup aconsegueix això i, de retruc, enfila un llarg reguitzell de cançons taral·lejables, és que estem viatjant al cor del pop.

A la darrera peça de l’àlbum l’Ernest ens canta “jo no sé fer cançons”. Aquesta és l’única mentida d’un disc on tot, tot!, és cert.

Jo també vull ser la seva iaia.

Per Carles B. Fagen

més informació

Foto: Ibai Acevedo

La habitación roja

El grup valencià ha publicat el seu vuitè disc oficial (“Fué eléctrico”) el 2012.
El quintet ha condensat les millors qualitats que posseeixen els seus hits de sempre en les cançons que componen aquest treball: vibrants, amb gran tensió emocional i amb tornades que molt aviat seran memorables per a qualsevol fan del pop en castellà.
El disc s’ha enregistrat als Estudis Ultramarinos de Santi García, i el grup ha tornat a donar un gir de so respecte a l’anterior, Si a ‘Universal’ hi havia predomini de guitarres acústiques, aquí manen les elèctriques: “Volíem fer un disc en què qualsevol de les cançons servís per començar un concert “.
Una nova entrada a la part alta de les llistes de venda a Espanya, una extensa gira de presentació i, com va passar amb “Universal”, la mateixa energia i una nova suma de clàssics al seu repertori.

El resultat, més comunió que mai amb un públic aliè a modes i tendències que aposta per ells: disc i cançó de l’any per als lectors d’El País i 2n disc de l’any per als de Mondosonoro. La gira continua sense descans el 2013, que comença amb l’edició del quart videoclip de ‘ser elèctric’. Una fita més per a una carrera de fons.


Més informació