Grups confirmats

ZA!

Torna l’orquesta transoceànica i primitivament futurística composta per dues persones. No és que haguessin marxat, porten 2 anys d’activitat permanent amb concerts arreu del món, però tenen nou àlbum, el millor fins a dia d’avui. Són Spazzfrica Ehd i PapaduPau, el duet de Barcelona conegut com a ZA! que continuen la conquesta de PachaMadreTierraWah! amb WANANANAI.

Sempre aclamats pels seus imprevisibles i incendiaris directes (2n millor directe 2011 segons Rockdelux), els ZA! han gravat un àlbum que fa justícia a la seva feina sobre l’escenari, però que també sorprendrà els coneixedors amb noves sonoritats i ritmes.

WANANANAI són gairebé 60 minuts plens d’idees difícils d’imaginar i difícils d’explicar sense escoltar-les. Spazzfrica Ehd i Papa duPau han ampliat l’espectre musical per incloure barreges impossibles: jazz afrocubà amb post-rock (el Calentito), dancehall jamaicà amb grunge (Súbeme el Monitor), electrònica de festa rave amb noise industrial (Tueste Natural), melodies del sud-est asiàtic amb Black Sabbath (Cha Cha Cha), o krautrock amb música clàssica contemporània (Hotto!Hottero!!Hottesto!!!).
Fins i tot s’han atrevit amb una de hip hop (Mr.Reality) que podria encaixar en un disc d’A Tribe Called Quest.

I el més sorprenent de tot: aquest caos té sentit. WANANANAI és una afirmació de llibertat, una hora de música que demostra que allò experimental pot ser eufòric, intens, enèrgic, i també ballable a vegades.
Els instruments en la gravació són nombrosos: bateria, guitarra, teclat, trompeta, veus, sampler, percussió. Tot processat per diversos efectes analògics, loops gravats en directe, i tocats tots per només dues persones.

WANANANAI – el quart àlbum en una carrera de 7 anys- serà editat pel segell que els ZA! codirigeixen, Gandula, recuperant el control de totes les decisions. El duet també s’ha encarregat del disseny del disc (la tipografia està feta amb els seus propis cossos!!). WANANANAI serà co-distribuït per Discorporate Records a l’Europa central, per Valve Records a Austràlia i Nova Zelanda i per més segells d’altres punts del planeta que seran anunciats ben aviat.

Des de l’edició del seu anterior disc, MEGAFLOW (2011), ZA! han participat en tot tipus de festivals de música (SXSW, Canadian Music Week, Les Transmusicales, Primavera Sound, Sónar Sao Paulo, Eurosonic, Fusion Fest) amb tot tipus de grups, en tot tipus de països (EUA, Canadà, Brasil, Rússia i gairebé tota l’Europa Occidental). Tot això combinat amb la composició i participació en obres teatrals, la col·laboració amb músics com Damo Suzuki (Can), Angel Deradoorian (Dirty Projectors) o Alex Dunham (Hoover, Regulator Watts), i la co-direcció d’una orquestra d’improvisació
conduïda.

Això és el que s’ha fet fins ara. Però els ZA! i Gandula han acordat que en un
context d’incertesa econòmica i de crisi mundial, el més sensat és arriscar-ho tot.
La forma, el fons i el contingut de WANANANAI en són la prova.

Imatge de Jordi Castells

Espaldamaceta

Fins ara, Espaldamaceta estava associat inevitablement a la guitarra de nylon. Però fins i tot aquelles coses que semblaven immutables canvien. El futur és elèctric! El músic tarragoní prepara un nou disc -elèctric- que, poc a poc, comença a prendre forma tot i que encara no té data de publicació prevista. La primera pista va arribar el 28 de juliol al Palmfest de l’Hospitalet de l’Infant, on Espaldamaceta va aparèixer amb guitarra elèctrica dins una formació de trio, acompanyat de Lluís Chabuch al baix i Carlos Brull a la bateria, obrint el ventall rítmic i donant entrada a noves sonoritats.

La iaia

Podríem dir que La iaia és un trio osonenc d’indie folk, liderat per Ernest Crusats i secundat per dos joves-però-ja- madurs músics de suport, Jordi Casadesús i Jordi Torrents.

Podríem dir també que des de la natural simplicitat del seus temes i la quotidianitat de la seva poètica, aporten una fresca alenada a l’emergent escenari pop català dels darrers anys.

I podríem continuar dient totes les cosetes que, sense deixar de ser òbvies i parcialment certes, no aporten una visió prou precisa del que La iaia és.

En un país com el nostre, cofoi d’un pop massa sovint centrat en la pose, en la modernitat com a fi, en la repetició més o menys ocurrent d’un mateix tema, és molt gratificant que, per fi!, hi hagi un grup com La iaia, que cerqui el que realment importa a la música popular: fer bones cançons i fer-les sonar bé.

L’art creatiu d’Ernest Crusats i l’extraordinari talent musical de Casadesús i Torrents alenen la saviesa de Paco Loco per fer de Les ratlles del banyador (Música Global, 2011) un excel·lent recull de cançons. Un inusual, brillant exercici de trobada entre composició, execució i producció.No et matis buscant referents a la seva música ni col·locant estúpides etiquetes de gènere: La iaia només sona a La iaia. I quan un grup aconsegueix això i, de retruc, enfila un llarg reguitzell de cançons taral·lejables, és que estem viatjant al cor del pop.

A la darrera peça de l’àlbum l’Ernest ens canta “jo no sé fer cançons”. Aquesta és l’única mentida d’un disc on tot, tot!, és cert.

Jo també vull ser la seva iaia.

Per Carles B. Fagen

més informació

Foto: Ibai Acevedo

Standstill

Mentre Standstill entren a gravar el que serà el seu nou treball (que es dirà “Dentro de la luz”), ens avancen ja algunes pistes del que oferiran en directe al llarg de l’any que ve.
El nou espectacle que preparen es dirà “Cénit”.
I és que en aquesta ocasió, per primera vegada, Standstill prepara una posada en escena no de tall intimista (per auditoris, amb seients), sinó per sales i festivals, de vocació espectacular i catàrtica. Una mena de ritual per a la celebració col·lectiva, ple de percussions, veus, imaginari espiritual i amb una energia propera, potser, al misticisme, d’acord amb el que serà el nou disc. Per primera vegada es podrà veure en els festivals, doncs, el costat més innovador i que ha donat més a parlar de la banda.
Per tot això, Standstill han muntat una plataforma en a través de la qual pots demanar per anticipat el disc, vinil etc … i col·laborar en la producció de “Cénit”. És el famós crowdfunding o micro-mecenatge, que grups amb el crèdit de Standstill utilitzen per fer viables els seus atípics projectes i fer partíceps de tot això els seus nombrosos seguidors.

Més informació

La habitación roja

El grup valencià ha publicat el seu vuitè disc oficial (“Fué eléctrico”) el 2012.
El quintet ha condensat les millors qualitats que posseeixen els seus hits de sempre en les cançons que componen aquest treball: vibrants, amb gran tensió emocional i amb tornades que molt aviat seran memorables per a qualsevol fan del pop en castellà.
El disc s’ha enregistrat als Estudis Ultramarinos de Santi García, i el grup ha tornat a donar un gir de so respecte a l’anterior, Si a ‘Universal’ hi havia predomini de guitarres acústiques, aquí manen les elèctriques: “Volíem fer un disc en què qualsevol de les cançons servís per començar un concert “.
Una nova entrada a la part alta de les llistes de venda a Espanya, una extensa gira de presentació i, com va passar amb “Universal”, la mateixa energia i una nova suma de clàssics al seu repertori.

El resultat, més comunió que mai amb un públic aliè a modes i tendències que aposta per ells: disc i cançó de l’any per als lectors d’El País i 2n disc de l’any per als de Mondosonoro. La gira continua sense descans el 2013, que comença amb l’edició del quart videoclip de ‘ser elèctric’. Una fita més per a una carrera de fons.


Més informació

 

El petit de Cal Eril – CANCEL·LAT

CONCERT CANCEL·LAT

En Joan Pons ha patit un accident. No patiu, està bé.. però enguixat. A canvi, tocarà La Brigada

El Petit de Cal Eril emprèn la seva peculiar odissea. S’enfonsa al mar com un plom, aprèn a respirar sota aigua, esdevé objecte d’investigació científica, s’envola a l’espai i, en veure perillar la prò- pia integritat, es transforma en plàcton i flota invisible per tot arreu.

És la lletra d’una cançó, però aquesta història podria resumir el periple del propi Eril. Es reinventa a cada disc, defugint tot camí previsible i, amb cara de no haver trencat mai un plat, el que va trencant són motlles. Després de la nostàlgia i l’angoixa de “Vol i dol”, surt el sol. Ell segurament no ho admetria però se’l veu optimista i content. Se’l veu lliure. “Ningú ens treurà mai les ganes de riure”, canta.


Més informació

Univers

Les estrelles formen part de l’univers, igual que les guitarres amb reverb i els ritmes marcials. Si imaginéssim l’Stephin Merritt dels Magnetic Fields cantant a un grup de shoegaze amb nervi produït pel Phil Spector tindríem alguna cosa similar a Univers. Hi ha alguna cosa en les seves cançons. Una calidesa especial impregna l’estilitzat so del grup, format a mitjans de 2011 per bandes com Aliment, Mujeres i Piñata. La veu d’Eduard Bujalance pot recordar-te a Calvin Jonhson en ocasions, mentre que en altres passatges d’aquesta col·lecció de cinc cançons pot recordar al Morrissey dels primers Smiths.

Les guitarres amb capes de reverb, una base rítmica directa i casi primitiva i unes veus que sonen com si estiguessin gravades en les capes altes de l’estratosfera doten al grup d’unes senyals d’identitat que fan pensar en referents estilístics del anys setanta o la part més shoegaze de principis dels noranta. Cinc composicions que et deixen amb ganes de més. De molt més.

Es van presentar amb el tema “Paral·lel” al seu Bandcamp, i va tenir una molt bona rebuda per part de l’escena alternativa. Per ara han passejat la seva particular visió del shoegaze per les sales amb més pedigrí de Catalunya. També han participat al Primavera Sound ’12 en el cicle A Viva Veu i aquest setembre s’estrenen al millor festival del món, l’Hoteler. Acaben de grabar el seu primer EP amb Sergio Perez Garcia, que serà editat per Famèlic.

Ara presenten el seu videoclip, dirigit per Rafa Castells, del single “La Pedregada”, que encapçala el seu àlbum de debut que serà editat amb un preciós vinil 12” de color vermell i edició limitada que girarà a 45 rpm.

Foto: Rafa Castells

Més informació